dimarts, 14 d’agost de 2007

POINT AND END.

Això ja ha arribat al final! Acabem d'aterrar a Barcelona després d'un llarg viatge Boston-Madrid-Barcelona. Pràcticament sense haver dormit, ja que gràcies a Iberia ens hem passat 7 hores al costat de la porta del lavabo de l'avió, amb el constant anar i venir de gent i olors que això suposa, em trobo a Barcelona, a mig matí, sense saber si he de dormir, si he de menjar o si m'he de dutxar. Bé, això de dutxar crec que està bastant més clar.

Així, doncs, queda finiquitat el segon viatge als EEUU. Boston m'ha semblat una ciutat amb dues cares molt diferenciades. La cara maca, la rica, és la que ens podem imaginar de qualsevol gran ciutat dels Estats Units: un barri financer (en aquest cas no massa gran) de gratacels, gent amb vestit i bambes caminant a tota pressa, parcs que en comparació als nostres són gegants, molta aigua per tots costats, etc... L'únic que segurament la diferencia un xic de la resta és aquest toc històric que té.
A les costes de Massachusetts, a Plymouth, va ser on van arribar els peregrins a bord del Mayflower. Això era el 1620. El poblet és molt maco i val la pena escapar-s'hi, ja que no queda massa lluny de Boston. I Boston en sí, doncs és la ciutat que té tot el més antic dels Estats Units: el parc, el restaurant, la sastreria, l'hotel, la joieria, etc. És la ciutat amb més història dels EEUU, i a qui li interessi aquest aspecte, Boston li apassionarà.
La cara lletja, però, és que la part pobra és molt gran i caòtica. A Boston hi ha moltíssima immigració, i com a molts llocs, està repartida en ghettos. El que passa és que aquests ghettos, en molts dels quals et pots sentir bastant insegur, són enormes i t'hi trobes enmig sense voler. No descobreixo the garlic soup, ja que aquesta és la realitat a la majoria de grans ciutats, però m'ha sobtat que a Boston fos una realitat tan acusada.
Nosaltres ens hem establert en un d'aquests barris, i tot i sentir i veure cotxes de policia amb les seves sirenes massa habitualment, he de dir que el (poc) contacte que hem tingut amb els locals ha estat molt positiu. Això, però, no treu que siguin barris bruts i sense cap mena d'ordre: la conducció, el fet de demanar un taxi per anar a l'aeroport i no fer-te'l arribar perquè no els ha semblat bé, les olors, etc... L'experiència, però, és molt interessant.

I per la banda turística, els últims dies han estat segurament els més profitosos. Des de l'excursió a Cape Cod, amb parada a Plymouth, a veure la famosa roca on van posar el peu per primera vegada els peregrins del Mayflower, fins l'experiència en el club de jazz més autèntic de la ciutat, el Wally's Cafe. La meva aventura en busca del mític Hi-hat, club de jazz on es van enregistrar directes de Miles Davis o Stan Getz, entre molts d'altres, va acabar amb decepció: ja no existeix. I jo no ho sabia... La solució, però, no va decebre. El Wally's Cafe data dels anys 40, ha rebut diverses vegades el premi al millor club de jazz de Boston, i el respectable era del més autèntic que us podeu imaginar. Evidentment, amb el color negre predominant, allà ens hi vam poder trobar un avi d'aparença similar a la d'en Morgan Freeman, un altre avi d'encara més edat amb vestit i corbata (com ha de ser), un altre "company de promoció" que a les 8 del vespre ja havia exhaurit les existències de bourbon, acompanyat d'un jovenet abillat amb una samarreta NBA, etc... També hi havia algun despistat, a part de nosaltres. Un cop allà, del no res van començar a aparèixer músics que van demostrar per què la improvització és la raó de ser del jazz. Impressionant.
L'altra meravella va ser el Museum of Fine Arts. A part de les joies que tenen per allà (vegi's Velázquez, El Greco, Manet, etc...) vam tenir la sort d'enganxar, pels pèls, una exposició d'Edward Hopper. Si hagués estat per mi, no hagués marxat mai d'aquella exposició. Tothom ha vist el Nighthawks, el famós quadre dels solitaris clients d'una barra de bar, però la resta de la seva obra és igual de captivant. I a mi, que m'apassionen els anys 40 i la gent amb barret, i que a més m'estic llegint un llibre de Raymond Chandler, doncs és clar, em va enganxar.
Tant el Wally's Cafe com el Museum of Fine Arts van rebre la nostra visita el mateix dia, i això va ser possible perquè al matí vam fer un brunch (una barreja de breakfast i lunch) descomunal que ens va donar energies (i quilos) per tot el dia.

I res més, només em queda donar les gràcies a Iberia per no perdre'ns cap maleta, i als que heu seguit el bloc. El proper, si tot va bé, serà sobre Atlanta. No serà, però, fins Nadal. A partir de demà, segueixo al QUE DIU QUE QUÈ?


"NY Movie"


"Nighthawks"



El Financial District


El brunch


La roca, el primer que van trepitjar els dels Mayflower


Aquí és on van arribar els peregrins


El "nostre" barri: cases destrossades però amb parabòliques i cotxes nous de trinca


Ca l'Stephanie


C ya, Boston!

divendres, 10 d’agost de 2007

IN BOSTON, NOT EVERYTHING ARE FLOWERS AND VIOLES (post sense accents: la culpa segueix sent dels americans)


Cheers!


Beacon Hill



El Public Garden, el més antic dels USA

Boston i el constrast...
Boston es una ciutat sorprenent. Pots passar del barri mes pobre al mes ric en 4 passes, del mes brut al mes net en 1 minut, i del mes salvatge al mes ordenat en un obrir i tancar d'ulls.
Un dels aspectes mes sorprenents es que, juntament amb Roma, es la ciutat, de les que he visitat, on pitjor es condueix. Cruilles de 6 carrers sense semafors, patinadors que (evidentment) patinen per la carretera entre els cotxes, ciclistes que tambe van per la carretera, tambe entre els cotxes, pero en aquest cas en sentit contrari al trafic, peatons que creuen sense mirar, per qualsevol lloc, sense por a que els destrossis... Sembla mentida, vist el que he vist fins ara, que una ciutat dels Estats Units tingui tan poc ordre en aquest sentit.
Pero el que deia, surts de Dorchester i, en un obrir i tancar d'ulls, et plantes a Beacon Hill i descobreixes un barri entranyable, d'aspecte molt britanic, tranquil, amb casetes precioses, botigues entranyables, pubs irlandesos i, com no, el pub en el que es va inspirar Cheers, la famosa serie. Com que som turistes i ho tenim assumit, va tocar fer-nos-hi la foto de rigor i fer una pinta dins el pub. Beacon Hill es troba a la part mes bonica de Boston, al costat del Downtown (precios, tambe) i els magnifics parcs Public Garden i Boston Common, els mes antics dels Estats Units.
I es que Boston es una ciutat petita dins la immensitat en la que sempre es descriu els Estats Units. Practicament pots caminar per tot el que es el centre: Downtown, North End (Little Italy), Beacon Hill i el Theatre District. Pots anar a menjar un fantastic llamantol a una especie de refugi de pescadors convertit en restaurant, i en 10 minuts plantar-te a passejar pel Boston Common.
Un cop ja hem mariscat a Boston, ja hem anat a Cheers, ja hem sopat al barri italia, ja hem passejat pel campus de Harvard i ja hem visitat la majoria de parts turistejables d'aquesta ciutat, el meu objectiu es anar a fer una copa al Hi-Hat. Els amants del jazz m'entendreu ;)
En definitiva, que Boston es una ciutat dificil de catalogar. Igual com el seu paisatge, la teva opinio al respecte pot canviar en questio de segons. Pot passar de ser una ciutat fantastica a ser un caos invivible.

dimecres, 8 d’agost de 2007

OYSTERS, YOU! (post sense accents: la culpa es dels americans)




Ostres, tu, quina sorpresa, Boston!
Vam arribar ahir, i el dia no podia ser mes especial: una espessa boira cobria la ciutat i la feia molt pel.liculera. Boston es una petita gran ciutat, molt bonica, amb un downtown diferent, de carrerons petits plens de pubs irlandesos, gavines sobrevolant-lo i sirenes de vaixells. Es increible.
Ahir vam anar a sopar a un d'aquests barris que ens cansem de veure a la TV, un barri italia, bastant mes entranyable que el de Nova York, ple de gent pel carrer, xulo-piscines asseguts a les voreres mirant-se qualsevol especimen femeni que els passi per davant, etc.
Fem nits a casa l'Stephanie, una amiga d'infancia de la Julie, que viu en un barri tambe de pel.licula, pero en aquest cas, de pel.licula de bandes de carrer. Quan vam arribar, a l'escala d'entrada del bloc, hi havia dos avis negres, d'aquests que porten samarreta imperi i barret amb una ploma. La seva mirada cap a nosaltres semblava voler dir: "Sabeu que us heu perdut, no?" Pel carrer, joves del mateix color (els anomenats "bros") que criden, parlen un angles que ni la Julie enten, juguen a basquet en una pista cerclada per valles i condueixen cotxes sospitosament cars.
Tot plegat fa de Boston una ciutat sorprenentment atractiva. Es una altra manera de coneixer una ciutat, totalment diferent a com vam coneixer Nova York l'estiu passat, on ens vam poder estar a casa d'uns amics al bell mig de Manhattan, a tocar del Rockefeller Center i el Central Park.
Avui comencarem el turisme propiament dit. Toca calçar-se espardenyes i mitjons blancs fins els genolls. Espero passar desaparcebut.

dilluns, 6 d’agost de 2007

WE SPENT THE NIGHT OF THE PARROT

Buff, avui hem passat la nit del lloro. No sé què vam menjar, però no hem passat gaire bona nit. La pitjor part se l'ha emportat la Julie...
Hem hagut de posposar el viatje a Boston i dedicar aquestes hores a visitar el lavabo. Si tot va bé, que sembla que sí, sortirem demà dimarts cap a les 10 del matí, i anirem directes a Boston. La idea inicial era sortir avui al migdia, passar la nit a casa l'Alicia i en Gabe (que ja ens van acompanyar uns dies a les muntanyes), i després seguir cap a Boston. Espero que tot progressi adequadament and that we don't see the godmother anymore.
No sé com estarà el tema internet a Boston, ni si podré anar actualitzant amb assiduitat. La millor manera d'assabentar-vos-en serà anar entrant al bloc!

dissabte, 4 d’agost de 2007

MADE DUST...

El saben aquel que diu que era un tío que va a jugar al golf, llega al club y se pide un cadie.
En estas que llega el cadie, se presenta y se van al campo a por el hoyo 1.
El tío se pone los guantes, marcados con sus iniciales, i li diu al cadie: "Tito, el Driver."
El cadie li dona el Driver, hecho con madera de la Selva Negra,
se coloca en posición, curva un poco la espalda, y... ¡zzzzuuuum! La pilota quieta.
El tío se frota las manos, vuelve a colocarse en posición, curva la espalda, y... ¡zzzuuum!
La pilota quieta, i un forat a la gespa.
En esto que el tío li diu al cadie: "Tito, palo número 3."
El cadie li dóna el pal, con empuñadura de nata, las iniciales marcadas,
hierro de las minas de Siberia, i es col·loca en posició.
Posa els peus, curva la espalda y... ¡zzzzuuuum!
La pilota quieta i un pam de gespa a prendre pel sac.
"Tito, pal número 5."
El cadie li dóna el pal, ferro de les mines de Siberia forjat a mà,
empuñadura de nata anatómica, iniciales marcadas,
es col·loca en posició, curva un poco la espalda, y... ¡zzzzzummm!
La pilota quieta, un pam de gespa a prendre pel sac i el pal clavat a terra.
El tio agafa i diu: "Bueno, por hoy ya no juego más."
El cadie se'l queda mirant i li diu: "Perdone, señor, pero usted ha jugado alguna vez al golf?"
El tio, mirant-se'l fixament, li diu: "Sí. Siempre. Incluso tengo un libro escrito sobre golf."
I el cadie li pregunta: "¿Y cómo se llama el libro?".
I el tio li diu: "El golf y la madre que lo parió."

Això era una petita introducció a l'esgarrifant partida de golf d'ahir. Per primera vegada vaig agafar un pal de golf, i per primera vegada vaig fer el ridícul més espantós jugant a aquest esport. Per sort, la cosa va ser divertida i va servir per riure una bona estona. Suposo que la broma durarà temps i seguiré sent objecte de les burles més regirades.

Avui, per intentar contrarrestar les (moltes) calories que m'estic endinyant, ha tocat patejar bastant per un parc impressionant que està a uns 45 minuts de Rochester. Es diu Letchworth Park, i, a part de moltes escales i pujades dignes de "llengua a fora", té unes cascades bastant impactants.

El plat fort, però, serà demà. Per començar hi haurà una festa que durarà tot el dia per celebrar el 65è aniversari d'en Jon, el pare de la Julie, l'home més divertit del planeta després d'un whisky. I ja m'han avisat que demà s'ajuntarà amb el seu cunyat, un home entranyable que prepara manhattans en gerra, no en got. I si tot va bé, al vespre tocarà anar a una festa/concert en tribut a Led Zeppelin, en el que hi tocarà un grup que sembla ser que és molt famós que es diu LezZeppelin. El Lez és una abreviació per "lesbians". Tocarà anar a veure si fan bones versions dels Zeppelin, que és l'única raó per anar-hi, no? ;)


El golf y la madre que lo parió
Letchworth Park
Chopping the corn
Ara tothom sap quina ideologia tenen els d'aquest cotxe. Interessant, no?

divendres, 3 d’agost de 2007

LIKE THAT ONE WHO DOESN'T WANT THE THING...

Com aquell qui no vol la cosa, ja portem un parell de dies a Greece (Rochester, NY, que es veu que s'ha de dir així) i, com l'any passat, és una marató d'anar casa per casa a saludar tots aquells veïns, amics i coneguts d'infància de la Julie. La majoria, però, ja els conec de l'any passat, i això m'estalvia els interrogatoris constants als que era sotmès ara fa un any.
Només d'arribar, vam rebre la visita de la Jamie, una de les 2 millors amigues d'infància i joventut de la Julie, que va venir des de Seattle amb el seu marit, Bryan. Han estat un parell de dies d'anar junts a tot arreu, pràcticament. Algun dia d'aquests us trobareu la Jamie a les revistes o a la TV, ja que porta dos anys quedant-se a les portes d'entrar a Project Runaway, una espècie d'Operación Triunfo per a dissenyadors de moda a nivell estatal (estatal d'Estats Units, és clar). Es veu que aquestes dues últimes edicions ha quedat entre els 20 finalistes, i entren 15... En Bryan, per la seva banda, és un bon jan que és dissenyador de jocs de la X-BOX. Un altre fenòmenu...
La primera nit amb ells la vam passar a casa en Tim, un altre amic de la Julie, i la seva dona, Carrie, i filla, Hanley, una altra nena de mesos amb la que m'hi vaig fer amic. No ho puc evitar.
La segona nit, després d'un bany a la piscina, va tocar sopar a casa d'uns altres amics, la Leisha i en Deo, que, com no, també tenen nens, en aquest cas bessons. Són un terratrèmol divertidíssim. Sí, també m'hi vaig fer amic, tot i que en aquest cas, l'amistat ja venia de l'any passat...
Per aquí tot es fa d'una manera diferent a la que estem acostumats. Evidentment, hi ha coses que es fan millor, i altres pitjor, però sense cap mena de dubte em quedo amb les vivendes. Tot és espai, jardins, verd, aigua, confort... Les cases són totes enormes, amb gespa al davant i al darrera; molt d'espai per jeure, vaja. Costa acostumar-se a estar escribint això, mirar per la finestra i veure un cérvol vigilant-te. I els preus... quina enveja! Per aquí es venen cases fantàstiques, amb comoditats de tot tipus per preus que ens sonen ridículs, ja que al canvi deu ser alguna cosa així com 130 o 140.000 euros. En fi... jo, de moment, seguiré de lloguer.
Avui ens toca dia de compres i golf. No he jugat mai a la meva vida a golf, però promet ser divertit. Em llegiré aquell llibre de l'acudit de l'Eugeni: "El golf y la madre que lo parió."
I les compres, doncs roba i Ipods, que estan bastant millor de preu. De moment ja en portem 4 d'encarregats i comprats, o sigui que si algú s'anima, ja sap.
Properament, més.



Un cérvol, en posició de duel, al jardí dels pares de la Julie.
...amb la Jamie i en Bryan.

dimarts, 31 de juliol de 2007

SWEATING THE BACON...

El dia s'ha llevat esportiu. Avui ha tocat, motxilles a l'esquena, fer una mica de "hiking". Una caminada de pendent ascendent pronunciada, que irremeiablement s'ha convertit en descendent i igualment pronunciada de tornada, ens ha dut fins al cim d'una muntanya que ens permetia veure, des de l'alçada i la distància, el llac a la vora del qual hem estat passant aquests dies.

Un cop s'ha acabat l'excursió, hem tornat a fer vida de vacances amb una remullada al llac, una migdiada sota sol que s'endevina pel vermell de la meva pell, i una cervesa a la fresca. This is the life!

En Gabe, l'Alicia i la petita Scarlett han tornat cap a Syracuse mentre nosaltres preparàvem l'última nit a les Adirondack Mountains, una nit sopant a la vora del llac amb en Jon, la Bonnie i la tieta de la Julie, la Jeannie, una de les poques persones capaces de sopar amb 2 gintònics i seguir com si res.

De tornada a can Trau hem hagut d'esquivar uns cérvols que ja són com de la família. Això és com un zoo, ja que un cop dins la casa, hem descobert un ós rentador (un mapache, per qui no sàpiga com es diuen en català) que, com un lladre, ha fugit de nosaltres amb una rapidesa endimoniada.

Demà farem via cap a Greece, Rochester. Mentre fujo d'una aranya gegant que m'està atacant, em despedeixo fins demà.



En Gabe i l'Alicia, sweating the bacon


Poc que és pas lleig, no?
Fixeu-vos-hi...

dilluns, 30 de juliol de 2007

THE FIRST TURKISH WOMAN...

Avui ha tocat un dia socialment molt actiu. Un dia de muntanya del que no se'n podia esperar més.
Primer, han arribat l'Alicia, una amiga de la universitat de la Julie, amb el seu marit, en Gabe, i la seva filla de 5 mesos, l'Scarlett Rose, un nom que difícilment pot sonar més sureny.

Tots plegats ens hem plantat a casa dels Prinzing, una casa espectacular, amb jacuzzi, llanxa motora i un vaixell tan antic que no pot sortir del garatge. Mr. Prinzing ens tenia reservada una excursió pel llac amb la motora i una birra. Entre bot i bot per les petites onades del llac, Mr. Prinzing ens explicava les aventures dels propietaris de les cases a la vora del llac. Crec que a l'antic embaixador dels EEUU a Holanda no li deu fer gaire gràcia que la gent conegui el seu passadís secret darrera l'armari de les tovalloles, un passadís pel que hi passejava sovint la seva secretària. Per la seva banda, Mrs. Prinzing (la Jeannie), una bona dona que no pot parar de riure, ens preparava, mentrestant, un dinar a base de hot dogs per quan tornéssim de la sortida amb llanxa. Un primer pas per guanyar els 5-7 kgs que m'he proposat augmentar durant aquestes vacances.
I després del dinar, com no, una birra rere una altra, acompanyades per un gintònic que valia per 4, preparat per Mr. Prinzing, o ja en aquell moment, Tom, el rei dels còctels.

Per acabar el dia, unes pizzes i una partida de cartes que no hem acabat per culpa d'una espècie de jet lag que a les 10 de la nit ens deixava absolutament KO. Potser no era jet lag; potser la culpa era d'en Tom, el rei dels còctels i la primera turca que ens va fer agafar...


Una mica de llac...



Can Prinzing, el lloc dels còctels i les voltes amb llanxa.


Scarlett, la nena riallera, amb un pallasso desenfocat.
PS: Un record pel mestre Bergman. Ara, a coproduir amb els altres mestres desapareguts.

diumenge, 29 de juliol de 2007

TO ARRIVE AND GRIND!


Una foto pels "friquis"



Ja ho diu la frase: "Arribar i moldre."

Quina és la millor manera de convertir un viatge als Estats Units en una gran aventura? Exactament, ser retingut pels d'immigració a l'arribada a l'aeroport de Boston.

Com tothom quan arriba als Estats Units, em va tocar passar el corresponent control, dut a terme, en el meu cas, per un policia exageradament enclenxinat i amo d'un bigoti més digne de "La Ostra Azul" que del control d'immigració dels EEUU. Després de preguntar-me de què treballava a Barcelona i d'insistir en si pensava treballar durant la meva estada al seu país, va decidir marcar la meva declaració amb una P gegant i fer-me passar a una sala apart on hi havia 5 policies més. Aquest cop, els agents de l'autoritat feien més respecte, tant pel seu volum com per la cara de bad milk.

Suposo que el fet de no tenir res a amagar va fer que m'ho prengués com a una aventura divertida, tot i que veure com s'enduien el personatge que va entrar a la sala abans que jo no hi va ajudar gaire. Al final tot es va resoldre sense problemes.

El viatge començava complicat després de l'experiència immigratívola, immigracionística o immigracionívola, com sigui que es digui, i després, també, d'un vol amb la que probablement sigui la companyia aèria més incòmoda i antipàtica del ram de l'aviació: Iberia.

Un cop aterrats i fora ja del control, tot es va arreglar veient l'Stephanie, en Jon i la Bonnie esperant-nos i portant-nos a un pub irlandès de Boston a fer una birra i menjar una hamburguesa més gran del que segurament us esteu imaginant. Això era, només, una iniciació a Boston, perquè tot seguit vam agafar el cotxe en direcció a les Adirondack Mountains.

L'aventura del primer dia no podia acabar sense, després de conduir durant 6 hores (sumades a les 8 de vol), i havent arribat a una carretera de muntanya a les 12 de la nit, que per mi eren les 6 de la matinada, on no hi havia ningú a part dels cérvols arran de carretera i nosaltres, veure aparèixer una llum descomunal del no res. No, no era un ovni. Era la policia estatal, aquells que van en ranxera (jeep), vestit marró i barret del "Sheriff Chiflado". Ell, juntament amb la seva llanterna, la seva sobèrbia i les seves llums blaves, vermelles i blanques ens va parar i preguntar quatre coses que més que preguntes semblaven amenaces. Després de veure que seguíem sense res a amagar, ens va deixar seguir.

I amb tot això, 24 hores després de sortir de Barcelona, vam arribar a can Trau, una caseta de muntanya a Eagle Bay (no podia tenir un altre nom), a la vora d'un llac que prometia uns dies de relax i desconnexió molt necessaris.


Can Trau, la casa on hem estat aquests primers dies

WE'VE MADE HANDS AND SLEEVES

Som-hi, doncs. Hem fet mans i mànigues per aconseguir que tot càpiga a les maletes. Ara, per fi, camí de l'avió, camí de Boston. Un cop allà, amb un cop de cotxe de 5 horetes, ens plantarem a les Adirondak Mountains, al nord-est de l'estat de Nova York, on pel nord té el Québec i per l'est els estats de Vermont i Massachusetts.
Després d'un parell de dies allà, dimarts o dimecres farem parada i fonda a Rochester, a l'Upstate New York, a passar uns quants dies en família. Passats aquests dies, Boston ens espera. La ciutat més europea, més jove (parlo d'edat dels habitants...) i més demòcrata dels EEUU. I més irlandesa, també. Una Guinness, si us plau!
Actualitzaré el bloc tan aviat com pugui, segurament quan arribem a Rochester, ja que dubto que tingui algun ordinador a prop a les Adirondack Mountains...
Apa, abraçades a tothom i fins aviat!

divendres, 27 de juliol de 2007

FOR END!

Sí, per fi! Ja sóc de vacances! Ara sí que puc dedicar-me en cos i ànima a enllestir el viatge.

Nota: tallar-me les ungles dels peus per quan em facin descalçar a l'aeroport.

dimecres, 25 de juliol de 2007

LIKE WHO DOESN'T WANT THE THING...

...ens anem acostant a diumenge. Llista feta. Encara fa falta comprar coses: targeta de memòria per la càmera, cintes Mini-DV, regals diversos com safrà (sí, això ens demanen...), etc. De moment, el més important, és que abans que diumenge vindrà divendres, i això vol dir que començaran les meves vacances. El vol vindrà després. Primer, vacances, vacances, vacances, vacances, vacances...

dissabte, 21 de juliol de 2007

SHITTING MILKS!

Doncs sí. El dia de marxa s'acosta i realment no hem pensat en res.
I els passaports, bé? De la mateixa manera que quan em va petar el MAC al cap de 364 dies d'haver-lo comprat va resultar que tenia garantia d'un any, ara, el meu passaport caduca 3 mesos i un dia després del nostre vol. I per entrar als EEUU es veu que l'has de tenir vigent almenys durant 3 mesos més. BUF!
He de començar també els entrenaments de defensa personal contra óssos rentadors i óssos de bosc... John Cleese, on ets, que necessito una peça de fruita i les lliçons corresponents!

dijous, 19 de juliol de 2007

AND THE HOTTEST IN THE SINK!

Com més necessito les vacances i més ganes en tinc, més cos va agafant la segona escapada als EEUU. Marxem el dia 29, però encara no ho veig proper. A partir d'ara, les presses. Pas #1: comprar dòlars.